L'ANA ALGARRA S'ENFRONTA A LA INDEFINICIÓ DE L'AMOR!

No puc pas negar que escriure aquest assaig filosòfic no m’ha portat maldecaps i milions d’estones intentant concentrar-me per a poder treure alguna cosa en clar.

Fruit d’aquesta indefinició que he trobat dins del meu cap m’he decidit per “explicar” el que entenc per amor amb quatre conceptes: ABSTRACTE I PERSONAL (són dos però realment van relacionats) , PERSPECTIVA I LLIBERTAT.

Per què abstracte? Per què personal? Agafem per exemple que som a un museu amb un grup de persones i totes estem mirant el mateix quadre d’estil abstracte. Al principi trobarem  el quadre com una cosa estranya, ens comunica alguna cosa, que ens aixeca algun tipus de sentiment. Més tard cadascú voldrà saber quin és aquest sentiment i l’analitzarem, però cadascú traurà la seva pròpia idea, i de ben segur que la nostra no serà la mateixa que la de la persona que tenim al costat, que està observant el mateix quadre. És aquí on trobem que l’amor és abstracte, ja que no hi ha una definició clara, i per tant, és personal, ja que el fet que aquesta definició no sigui clara ni concreta, dóna a entendre que cadascú té la seva, que no s’ha arribat a  una idea comuna de l’amor.

I si el que sento pel quadre és el mateix que sento per una escultura? I si sento el mateix però... des d’un punt de vista diferent del que entenem per amor? Existeixen tantes maneres diferents, tantes perspectives per aplicar un mateix sentiment...per exemple, l’amor als familiars, la i

dea d’amor poligàmic, l’homosexualitat...etc.

I finalment, destacaré l’últim concepte, que per a mi és el més important: la llibertat. No ens poden imposar una definició d’amor o sentiment com a vàlida, negant-nos la nostra, tractant-la de no correcta. Molt menys ens poden negar cap a què o com volem sentir-lo, com, a què i qui estimem.

Trobo que l’amor (o qualsevol altre sentiment) s’ha de saber aprofitar dins de la seva abstracció, la seva perspectiva i sempre que es pugui, aprofitar-lo en plena llibertat.